Connectivisme


1 Introducció.


George Siemens, junt amb Stephen Downes, ha desenvolupat en aquests últims anys, una nova teoria anomenada Connectivisme. El “feedback”, gràcies a les eines web, ha fet possible el seu creixement i popularitat. Publicar en obert li ha donat una major repercussió que a altres teories més acadèmiques i tècniques.

El Connectivisme és l'aplicació dels principis de xarxes per a definir tant el coneixement com elprocés d'aprenentatge. El coneixement és definit com un patró particular de relacions i l'aprenentatge és definit com la creació de noves connexions i patrons, com també l'habilitat de maniobrar al voltant de xarxes/patrons existents. El Connectivisme s'enfoca en la inclusió de tecnologia com part de la nostra distribució de cognició i coneixement. El nostre coneixement resideix en les connexions que vam formar, ja sigui amb altres persones o amb fonts d'informació com bases de dades.

El Connectivisme reuneix aspectes de la neurociència, la ciència cognitiva, la teoria de xarxes, la teoria del caos, els sistemes adaptatius complexos i disciplines afins. Té en compte les tendències en l’aprenentatge, l’ús de la tecnologia i les xarxes, i la disminució de la vida mitjana del coneixement.

Durant els últims 20 anys, la tecnologia ha reorganitzat com vivim, com ens comuniquem i com aprenem. Les necessitats de l’aprenentatge i de les teories que descriguen els principis i processos d’aprenentatge, haurien de ser reflex dels entorns socials.

Conductisme, cognitivisme i constructivisme són les tres grans teories d’aprenentatge utilitzades més sovint en la creació d’entorns educatius. No obstant això, aquestes teories van ser desenvolupades en una època en què les tecnologies no havien impactat en l’aprenentatge.

Segons Siemens, actualment aquestes són algunes tendències significatives en l’aprenentatge:
  • Molts individus, al llarg de la seua vida laboral, es desplaçaran per una varietat de camps diferent, possiblement no relacionats.
  • L'aprenentatge informal és un aspecte significatiu de la nostra experiència d’aprenentatge. L’educació formal ja no comprèn la major part del nostre aprenentatge. Ara, l’aprenentatge té lloc en distintes vies, a través de comunitats de pràctica, xarxes personals, realització de tasques relacionades amb treballs.
  • L'aprenentatge és un procés continu que es prolonga al llarg de tota la vida. L’aprenentatge i les activitats laborals ja no estan separats. En moltes situacions són el mateix.
  • La tecnologia està alterant els nostres cervells.
  • Tant el sistema com els individus són els que aprenen. L’augment de l’atenció a la gestió del coneixement realça la necessitat d’una teoria per explicar el nexe entre l’aprenentatge d’individus i organitzacions.
  • Molts dels processos prèviament manejats per les teories de l’aprenentatge (especialment en el cas de la cognitiva del processament de la informació) ara poden basar-se, o recolzar-se, en la tecnologia.
  • Saber-com i saber-què estan sent complementats per saber-on (la comprensió d’on trobar el coneixement necessari).


2. Característiques diferencials de la teoría

El conductisme, el cognitivisme i el constructivisme no tenen en compte l’aprenentatge que es produeix fora de les persones (és a dir, l’aprenentatge que és emmagatzemat i manipulat per la tecnologia). Les teories de l’aprenentatge tenen a veure amb el procés mateix de l’aprenentatge, no amb el valor del que s’està aprenent. La temptativa natural dels teòrics és continuar revisant i desenrotllant teories, ja que les condicions canvien. Per a Siemens, les condicions subjacents s’han alterat tan significativament, que ja no és sensat fer més modificacions. És necessari un enfocament totalment nou.

La inclusió de la tecnologia, i l’establiment de connexions com a activitats d’aprenentatge, comença a desplaçar les teories de l’aprenentatge a l’era digital. Ja no podem adquirir experiència personalment i aprendre, sinó que hem d’actuar. Karen Stephenson afirma:

“L’experiència durant molt de temps ha sigut considerada el millor professor del coneixement. Ja que no podem experimentar tot, l’experiència d’altres persones, i en conseqüència altres persones, es converteixen en el substitut per al coneixement. ‘Emmagatzeme coneixement en els meus amics’ és un axioma per al coneixement col·lectiu a través de recopilar de persones (sense data).”

El connectivisme és la integració dels principis explorats per les teories del caos, xarxes, i complexitat i autoorganització. L’aprenentatge és un procés que té lloc en entorns difusos de canvi dels elements centrals, no completament sota el control dels individus. L’aprenentatge (definit com a coneixement procesable) pot residir fora de nosaltres mateixos (dins d’una organització o una base de dades), se centra en la connexió de sistemes d’informació especialitzats, i les connexions que ens permeten aprendre més són més importants que el nostre estat actual de coneixement.
helsinki-5.png
El connectivisme entèn que les decisions es basen en principis que canvien ràpidament. Contínuament s’adquireix nova informació. La capacitat d’establir distincions entre la informació important i sense importància és vital. La capacitat de reconèixer quan la nova informació altera el paisatge basat en les decisions preses anteriorment és també crítica.

3. Principis del connectivisme.

  • L’aprenentatge i el coneixement s’assenten en la diversitat d’opinions.
  • L’aprenentatge és un procés de connectar nodes o fonts d’informació especialitzada.
  • L’aprenentatge pot residir en dispositius no humans.
  • La capacitat per a saber més és més important que el que ja es coneix.
  • L’atenció i manteniment de les connexions és necessari per a facilitar l’aprenentatge continu.
  • La capacitat de veure connexions entre camps, idees i conceptes és una habilitat bàsica.
  • La circulació de coneixements precisos i actualitzats són l’objectiu de totes les activitats d’aprenentatge dels conectivistes.
  • La presa de decisions és un procés d’aprenentatge en si mateix. Triar què aprendre i el significat de la informació entrant és vist a través de la lent d’una realitat canviant. El que avui és una resposta encertada, demà pot estar equivocada a causa de les alteracions en el clima de la informació que afecta la decisió.

4. Objectius educatius

El connectivisme com a teoria presenta un model d’aprenentatge que reflectix una societat en què l’aprenentatge ja no és una activitat individual. Ara es tracta de reconèixer el fet de que els modes d’aprendre i la seua funció s’alteren quan s’utilitzen noves eines. Siemens és crític amb els educadors per la seua lentitud per a reconèixer tant l’impacte de les noves einesd’aprenentatge com els canvis de l’entorn en què té lloc l’aprenentatge. El connectivisme és el fonament teòric de les habilitats d’aprenentatge i la tasca necessària perquè els estudiants prosperen en l’era digital.

En reconèixer que l’aprenentatge és un procés desordenat, nebulós, informal, caòtic, s'ha de repensar la forma en què es dissenya l’ensenyança. Generalment, l’ensenyança està allotjada en cursos amb gestors d’aprenentatge (LMS, LCMS) ajustats a un període temporal. Cal deixar arrere aquesta forma de presentar la informació com a objecte hieràtic. La informació en xarxa té estructura reticular. Enunciem alguns principis útils per a dur a terme una formació connectivista:
  • L’estructura de presentar la informació cal processar-la com un no-curs (denominació plantejada per Siemens).
  • No fer ús de LMSs sinó de Aplicacions web i serveis de qualsevol tipus com blogs, microblogging, wikis, podcasts, agendes col·laboratives, e-portfolios oberts i gestionats pel propi aprenent, IMs i videoconferències, web conferences, xarxes socials obertes i interconnectades a altres elements (com a plataformes), sindicació de continguts i aplicació per a gestionar els feeds.
  • Tot l’anterior és transformable mitjançant un estudi previ i el seu possible ecosistema, amb vista a generar els fluxos d’informació i les evidències claus de participació en xarxa. Així s’evidencia un PLEF (Personal Learning Enviroments Framework) per al seu propi autoaprenentatge. Avaluació per mitjà de grafos d’evidència i persistència.
  • El flux d’informació i la base de coneixement es distribueix. S’usen entorns d’aprenentatge distribuït.
  • La classe i els temps de classe desapareixen. Els grups de treball són espontanis i adequats als propis interessos de cada usuari.
  • El currículum ha de ser negociat amb els propis aprenents. Aquest principi és adjacent a l’aprenentatge rizomátic de D. Comier. El currículum no es basa en matèries sinó en el desenvolupament de conceptes clau de les àrees del saber. Per exemple, les destreses de matemàtiques, comunicació i arts es treballa de manera integrada.
  • Ha d’haver-hi una transformació de l’arquitectura en espais oberts, transparents, que tinguen més forma de sala d’estar que d’aula rància amb els seus pupitres.

helsinki-13.png
5. Rol de l'estudiant

Gràcies a les tecnologies, s'amplien les nostres capacitats cognoscitives, ens tornem més independents i tenim menys necessitats de guies mestres quant a l'aprenentatge. L'acte d’aprenentatge és una funció que gira entorn del propi aprenent i no sobre el professor, fent que el seu rol canvie. Els PLEF (Personal Learning Enviroments Framework) son el marc del alumne per al seu propi autoaprenentatge.

6. Rol del docent


El professor es converteix en tutor, comissari (curator), administrador de xarxa, entre altres apel·latius. El mateix Siemens, en els seus cursos on-line, s'atribuïx el paper de facilitador. El paper de les institucions i del professor és guiar a l'alumne en el procés, no cap al resultat, ni cap als continguts. La seva funció és despertar l'interès i guiar en la personalització.

7. Interacció entre estudiants i relació docent-alumnes

El punt de vista connectivista sobre l’aprenentatge és un procés de creació de xarxes. El punt de partida del connectivisme és l’individu. El coneixement personal s’alimenta en una xarxa, que s’alimenta en les organitzacions i institucions, que al seu torn retroalimenten a la xarxa, que després contínua proporcionant l’aprenentatge a l’individu. Aquest cicle de desenvolupament del coneixement permet als aprenents mantenir-se al dia en el seu camp a través de les connexions que s’han format. L’anàlisi de les xarxes socials és un element addicional per a comprendre els models d’aprenentatge en l’era digital.

9. Criteris i instruments d'avaluació

En un món en xarxa, val la pena explorar la forma mateixa de la informació que adquirim. La necessitat d’avaluar el mèrit d’aprendre quelcom és una meta-habilitat que es comença a aplicar abans de l’aprenentatge en si mateix. Quan el coneixement està subjecte a l’escassetat, el procés de l’avaluació és intrínsec a l’aprenentatge. Quan el coneixement es troba inserit en una economia de l’abundància, l’avaluació ràpida dels coneixements és l’important. Altres preocupacions es deriven de l’augment ràpid de la informació que no ens deixa tenir una visió global. En l’entorn actual, l’acció és sovint necessària sense aprenentatge personal, és a dir, hem d’actuar mitjançant l’elaboració d’informació fora del nostre coneixement primari. La capacitat de sintetitzar i reconèixer connexions i patrons és una habilitat valuosa en l’era digital.

Fonts d'informació:

http://itdl.org/Journal/Jan_05/article01.htm
http://www.elearnspace.org/Articles/connectivism.htm
http://ltc.umanitoba.ca/connectivism/
http://www.astd.org/LC/2005/1105_seimens.htm
http://www.connectivism.ca/
http://www.connectivism.ca/about.html
it.coe.uga.edu/itforum/paper92/paper92.html
http://halfanhour.blogspot.com/2007/02/what-connectivism-is.html
http://www.box.net/shared/31mg21z77d
http://humanismoyconectividad.wordpress.com/2009/01/14/conectivismo-siemens/