Comunitats de pràctica

Etienne Wenger resumeix les Comunitats de Pràctica (CdP) com "grups de persones que comparteixen una preocupació o una passió per quelcom que fan i aprenen com fer-ho millor interactuant regularment". L’aprenentatge que té lloc no és necessàriament intencional. Tres components són necessaris per a ser CdP: (1) el domini, (2) la comunitat, i (3) la pràctica.


1. Generalitats

lave.jpg
Jean Lave

Etienne_Wenger.JPG
Etienne Wenger

El terme va ser utilitzat per primera vegada en 1991 pels teòrics de Jean Lave i Etienne Wenger, els que van discutir el concepte de participació perifèrica llegítima. En 1998, el teòric Etienne Wenger va ampliar el concepte i el va aplicar a altres àmbits, com les organitzacions. Amb el floriment de les comunitats en línia en Internet, així com la creixent necessitat de millorar la gestió del coneixement, hi ha hagut molt més interès en els últims temps en les comunitats de pràctica. La gent les veu com a formes de promoure la innovació, de desenvolupament del capital social, facilitar i difondre el coneixement dins d’un grup, difusió del coneixement tàcit existent, etc.


2. Característiques diferencials

Les Comunitats de pràctica es poden definir, en part, com un procés d’aprenentatge social que es produeix quan les persones que tenen un interès comú en un tema o àrea col·laboren durant un període prolongat de temps, comparteixen idees i estratègies, determinen solucions, i desenvolupen innovacions. Wenger dóna una definició simple: "Les comunitats de pràctica són grups de persones que comparteixen una preocupació o una passió per quelcom que fan i aprenen com fer-ho millor interactuant regularment". Cal tenir en compte que això permet, però no requereix la intencionalitat. L’aprenentatge pot ser, i sovint ho és, un resultat incidental que acompanya a aquests processos socials.
Cal distingir entre el que és una CdP i el que no. Hi ha tres components necessaris de la CdP:
  1. És necessari que hi haja un domini. Una CdP té una identitat definida per un domini compartit d’interès (per exemple, els radiòlegs, els fans de Star Trek, professors d’història de l’ensenyança mitjana, els seguidors de l’Alcoià CF, etc.), però no és només una xarxa de persones o un club d’amics. La pertinença implica un compromís amb el domini.
  2. És necessari que hi haja una comunitat. Un component necessari és que els membres d’un domini específic interactuen i participen en activitats compartides, s’ajuden mútuament i compartisquen informació entre si. Construeixen relacions que els permeten aprendre els uns dels altres. En aquest sentit, limitar-se a compartir una afició o professió no suposa una CdP. Un lloc web estàtic sobre la caça no és, en si, una comunitat de pràctica. És necessari que hi haja persones que interactuen i aprenguen junts perquè es forme una CdP. Tinga’s en compte que els membres no necessàriament “treballen” junts tots els dies. Wenger posa l’exemple dels pintors impressionistes, que es reunien a vegades en cafès per a discutir els seus estils de pintura. Açò indica que, a pesar que aquests hòmens normalment pintaven sols, aquest tipus d’interaccions són essencials per a convertir-los en una CdP.
  3. És necessari que hi haja una pràctica: Una CdP no són només persones que tenen un interès en quelcom (per exemple, els esports o l’agricultura). El tercer requisit per a una CdP és que els membres siguen professionals. Desenvolupen un repertori compartit de recursos que pot incloure històries, ferramentes útils, experiències, històries, formes de maneig dels problemes típics, etc. Aquest tipus d’interacció ha de ser desenvolupat al llarg del temps. Una conversació amb un estrany a l’atzar que resulta ser un expert en un tema que ens interessa, no fa una CdP. Conversacions informals de gent de la mateixa professió en (per exemple, secretàries o estudiants de postgrau) ajuda a la gent a compartir i desenvolupar un conjunt de casos i històries que poden convertir-se en un repertori compartit per a la seua pràctica, tant si se n’adonen com no.


wenger-learning-components1.jpg

Les comunitats a desenvolupen la seua pràctica a través d’una varietat de mètodes, entre ells: la resolució de problemes, les sol·licituds d’informació, buscar les experiències dels altres, la reutilització d’actius, la coordinació i la sinergia, discutir sobre desenvolupaments, visitar altres membres, traçar un mapa de coneixements i la identificació de llacunes.
Per a Etienne Wenger, l’aprenentatge és fonamental per a la identitat humana. Un enfocament principal és l’aprenentatge com a participació social - és a dir, un individu com un participant actiu en les pràctiques de les comunitats socials, i en la construcció de la seua identitat a través d’aquestes comunitats. La gent contínuament crea la seua identitat compartida a través de la participació i contribueixen a les pràctiques de les seues comunitats. La motivació per a convertir-se en un membre central d’una comunitat de pràctica pot proporcionar un poderós incentiu per a l’aprenentatge. Els estudiants tenen el desig de desenvolupar habilitats (per exemple, l’alfabetització) si les persones que admiren tenen les mateixes habilitats. És a dir, que vol unir-se al "club de l’alfabetització" i treballarà per a convertir-se en membre.

Fonts d'informació:
http://tip.psychology.org/lave.html
http://www.infed.org/biblio/communities_of_practice.htm
http://www.learning-theories.com/communities-of-practice-lave-and-wenger.html
http://www.ewenger.com/
http://silenceandvoice.com/archives/tag/etienne-wenger/