TEORIA DEL CONSTRUCTIVISME

1. Introducció
El constructivisme no és una teoria en un sentit estricte, sinó més aviat un enfocament o un paradigma explicatiu que és compartit per diverses teories psicològiques, entre les quals s’inclouen la majoria de les teories actuals del desenvolupament i de l’aprenentatge. La concepció constructivista de l’ensenyament i de l’aprenentatge també comparteix aquesta visió de la ment humana, és a dir, comparteix les idees bàsiques del paradigma constructivista sobre el funcionament del psiquisme humà.

El constructivisme pot ser considerat una subcategoria dins del cognitivisme. Coll, ens explica que el marc psicològic està delimitat per enfocaments cognitius com:
  1. La teoria genètica de Piaget, particularment en la concepció dels processos de canvi, com les formulacions estructurals clàssiques del desenvolupament operatiu.
  2. La teoria de l’aprenentatge verbal significatiu de Ausubel.
  3. La teoria de l’origen socio-cultural dels processos psicològics superiors de Vygotsky, pel que fa a la manera d’entendre les relacions entre l’aprenentatge i el desenvolupament i la importància dels processos d’interacció personal.
"Si tuviese que reducir toda la psicología educativa a un solo principio, enunciaría éste: el factor más importante que influye en el aprendizaje es lo que el alumno ya sabe. Averígüese esto y enséñese en consecuencia".
(Ausubel, Novak y Hanesian, 1978, 1)


IMAGEN_CONSTRUCTIVISMO_VRS_CONDUCTISMO.gif




2. Característiques diferencials de la teoria


El constructivis000586960[1].pngme és una corrent que afirma que el coneixement de totes les coses és un procés mental de l’individu, que es desenvolupa de manera interna conforme l’individu obté la informació i interactua amb el seu entorn. Considera que el veritable coneixement de les coses és l’estructura mental individual generada de la interacció amb el mitjà.
S’assumeix que l’estructura cognoscitiva està configurada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Aquests esquemes es defineixen com les representacions que una persona posseeix, en un moment donat de la seva existència sobre algun objecte del coneixement. Al llarg de la vida aquests esquemes es revisen, es modifiquen, es fan més complexos i adaptats a la realitat, més rics en relacions. La naturalesa d’aquests esquemes de coneixement d’un alumne depèn del seu nivell de desenvolupament i dels coneixements previs que ha pogut anar construint. Perquè aquest procés es desencadeni, no n’hi ha prou en que l’alumnat es trobi amb continguts per aprendre; cal que davant dels continguts pugin actualitzar els seus esquemes de coneixement, contrastar-los amb els que són nous, i integrar-les en els seus esquemes. Quan tot això succeeix s’està produint un aprenentatge significatiu.


3. Els objectius educatius que es planteja

  1. L’aprenentatge és un procés constructiu intern, autoestructurant.
  2. El grau d’aprenentatge depèn del nivell de desenvolupament cognitiu.
  3. Els coneixements previs són punt de partida de tot aprenentatge.
  4. L’aprenentatge és un procés de re-construcció de sabers culturals.
  5. L’aprenentatge es facilita gràcies a la mediació o interacció amb els altres.
  6. L’aprenentatge implica un procés de reorganització interna d’esquemes.
  7. L’aprenentatge es produeix quan entra en conflicte el que l’alumne ja sap amb el que hauria de saber.

La concepció constructivista es caracteritza per posseir una estructura jeràrquica en que s’inscriuen els principis explicatius que conformen la columna vertebral de la concepció constructivista.


clip_image002.jpg


El fet d’assumir aquesta tensió intrínseca a l’aprenentatge escolar implica, per una banda, acceptar amb totes les seves conseqüències que l’ensenyament no consisteix només en el fet de potenciar l’activitat mental constructiva de l’alumne, sinó també i molt especialment en l’acció d’orientar-la i de guiar-la per tal que els significats construïts s’acostin progressivament als significats que vehiculen els continguts escolars. I , per altra banda, implica acceptar que la construcció del coneixement a l’escola no és un procés solitari de l’alumne, sinó un procés de construcció conjunta de professors i alumnes sobre els continguts escolars.















4. El rol de l’estudiant i del docent.

La concepció constructivista ens mostra que l’aprenentatge escolar és el resultat d’un procés complex d’intercanvis funcionals que s’estableixen entre tres elements:

  1. L’alumne que aprèn
  2. El contingut que és objecte de l’aprenentatge
  3. El professor que ajuda l’alumne a construir significats i a atribuir sentit a allò que aprèn.
D’això se’n diu triangle interactiu, els vèrtex del qual els ocupen respectivament l’alumne, el contingut i el professor, apareix així com el nucli dels processos d’ensenyament i aprenentatge que tenen lloc a l’escola.


4.1. El rol de l'estudiant
Constructivismo_2.png
· L’estudiant té un paper actiu.
· L’estudiant actiu és responsable del seu propi aprenentatge.
· L’estudiant maneja estratègies.
· L’estudiant actiu rep energia de l’aprenentatge.
· Disposició per aprendre
· Fer activitats col·laboratives
· Crear un ambient adequat
· Partir de les experiències prèvies
· Crear una motivació, aprendre a aprendre, saber discriminar continguts.

Aprendre té sentit quan els coneixements i informacions a obtindre respon als interessos i curiositats de l’estudiant. Els equilibris impulsen l’acció per a superar-los.

4.2. El rol del docent

En aquest procés d’aprenentatge constructiu, el professor cedeix el seu protagonisme a l’alumnat, els quals assumeixen el paper fonamental en el seu propi procés de formació. És el mateix que es converteix en el responsable del seu propi aprenentatge, mitjançant la seva participació i la col·laboració amb els seus companys. El docent passa a fer de guia per tal que l’alumnat adquireixi el coneixement.
En aquest model el docent es promotor d’aprenentatges significatius, ajuda de manera pertinent a l’educand i el converteix en constructor del seu propi aprenentatge, en un autodidacta.

El professor en el seu rol de mediador ha de recolzar a l’alumnat per:
  1. Ensenyar-li a pensar: Desenvolupar en l’alumnat un conjunt d’habilitats cognitives que permetin optimitzar els seus processos de raonament.
  2. Ensenyar-li sobre el pensar: animar a l’alumnat a prendre consciència dels seus propis processos i estretègies mentals per poder controlar-los i modificar-los millorant el rendiment i l’eficàcia en l’aprenentatge.
  3. Ensenyar-li sobre la base del pensament: vol dir, incorporar objectius d’aprenentatge relatius a les habilitats cognitives dins el currículum escolar.


5. Avaluació i instruments d'avaluació

En l'avaluació constructivista el professor pren decisions sobre el tipus d'ajudes pedagògiques que ha de donar als seus alumnes.L'objecte d'avaluació deixa de centrar-se exclusivament en els resultats obtinguts i se situa prioritàriament en el procés d'ensenyament/aprenentatge, tant del grup-classe com de cada un dels alumnes.

Fases de l'avaluació:
1. Avaluació Inicial: conèixer els coneixements previs de l'alumnat sobre els continguts dels temari, per tal de poder planificar i adaptar les activitats a les necessitats i interessos de l'alumnat. L'avaluació ja no pot ser estàtica, d'anàlisi de resultats, sinó que es converteix en un procés. Aquesta és la primer fase per conèixer què és el que cada un dels alumnes sap, sap fer i és, i que és el pot arribar a saber, saber fer o ser, i com pot aprendre-ho.
2. Avaluació formativa: durant tot el procés d'ensenyament aprenentatge. És el coneixement de com està aprenent cada alumne al llarg del procés d'ensenyament/aprenentatge per tal d'adequar-se a les noves necessitats que es plantegen.
3. Avaluació final: Són els resultats obtinguts i els coneixements adquirits. Aquesta avaluació s'entén com un informe que a partir del coneixement inicial (avaluació inicial), manifesta la trajectòria que ha seguit l'alumne, les mesures específiques que s'han pres, el resultat final de tot el procés i, sobretot, a partir d'aquest coneixement, les previsions sobre el que calseguir fent o fer de nou.

Instruments d'avaluació:
- Qüestionaris
- Entrevistes
- Anàlisi de casos
- Informes
- Portafolis o carpetes
- Autoinformes

TEORIES CONSTRUCTIVISTES DE L’APRENENTATGE

Els autors més representatius del constructivisme són Jean Piaget (1952), Lev Vygotsky (1978), David Ausubel (1963), Jerome Bruner (1960).
L’aprenentatge no es considera com una activitat individual, sinó més bé social. Es valora la importància de la interacció social en l’aprenentatge. S’ha comprovat que l’estudiant aprèn més quan es fa de manera cooperativa.







imatge1p.22