2.1. FREDERIK SKINNER (1904- 1990)


B.F. Skinner: Condicionamiento operante

Va ser el principal representat de l’enfocament conductista de l’aprenentatge. Es conegut per la seva teoria del condicionant operant, a partir dels seus estudis experimentals sobre l’aprenentatge amb rates, usant les anomenades caixes de Skinner (F1), amb les que estudiava el seu comportament davant del menjar i els canvis que es produïen amb la presència del que va anomenar reforçadors, definint que:
  • La presència d’un reforçador desprès d’una conducta provoca una probabilitat incrementada d’aquella conducta en un futur.
  • Si la conducta no va seguida d’estímul reforçador provoca una probabilitat decreixent de que la conducta es torni a reproduir en el futur (extinció)
  • Si es torna a aplicar l’estímul reforçador la conducta es modifica més ràpidament que al començament, el reforçador te efecte retroactiu.
  • La conducta desprès de la presència d’un estímul advers (càstig) te una probabilitat decreixent del que es produeixi aquella conducta en un futur.
  • Una conducta seguida d’un cessament de l’estímul advers produeix una probabilitat incrementada de que la conducta es produeixi en un futur

La seva teoria aplicada a l’aprenentatge es basava en l’anàlisi de les conductes observables, i dividia el procés d’aprenentatge en: respostes operants (EO) i estímuls reforçadors (ER), de manera que davant d’un reforçador es produïen canvis de conducta tant si el reforçador era positiu o negatiu

Per això va usar les màquines de Pressey (F2), observant que el canvi de conducta es produïa per un reforç intermitent i freqüent a respostes correctes. La comparació de les respostes i coincidir amb la correctes, es donava un reforçament positiu, observant que els errors no produïen canvis.
(F1)caja_skinner_jpg.jpg
maquina_de_pressey.jpg(F2)
Va concloure que l’aprenentatge es produïa per mitjans de reforçadors que ell considerava positius, essent el seu concepte molt similar a la teoria de Paulov sobre el reflex condicionat.

Va ser també el que va assentar les bases de l’ensenyament programat, i el disseny de la coneguda màquina d’ensenyar


MÀQUINES D’ENSENYANÇA DE SKINNER


Skinner va tenir la idea de les “màquines d’ensenyança” en visitar en 1953 l’escola d’un dels seus fills, en la classe de matemàtiques. Es va adonar que el professor feia tot al contrari als principis d’aprenentatge. Els xiquets feien problemes de matemàtiques l’un darrere de l’altre, sense rebre cap feedback, feien comptes l’una darrere de l’altra sense saber si els resultats estaven bé o no. Aquella mateixa vesprada ja havia dissenyat la seua primera maqueta de “màquina d’ensenyar”.

Bàsicament consistia en una caixa sobre la qual l’alumne situava el full dels conceptes per a aprendre, i sobre ella una altra làmina ocultava part del text. Una variació d’aqueix tipus de màquines educatives de l’època, i que encara està entre els joguets actuals que es regalen als xiquets, és el "connector" (o semblant nom comercial). En una lamina amb dibuixos o colors, el xiquet connecta un xicotet llapis amb elèctrode sobre un punt (el dibuix) i un altre sobre la paraula, si la resposta és correcta s’encén una llum o un so.

Aqueixa primera màquina no feia sinó presentar els problemes o comptes matemàtics l’una darrere de l’altra, però donant feedback sobre la solució en cada una. Tres anys després havia desenrotllat la seqüència en passos perquè l’alumne aprenguera progressivament. Havia nascut la instrucció programada.

El fet fonamental és que cada resposta de l’alumne haver de rebre contingències immediates. Les “màquines d’ensenyança” que va idear, i que va arribar a construir, no estaven pensades com a element únic de l’aprenentatge, sinó com un suport a la programació que haguera realitzat el professor. D’esta manera, mentres la màquina proporcionava la tasca programada en els conceptes de lectura o aritmètica, el professor podia proporcionar suport o autorització a diversos alumnes. La màquina no ensenyava per si mateixa, sinó que posava en contacte a l’alumne amb el material d’una forma estructurada, i li ajudava en l’aprenentatge progressiu de conceptes més complexos. Pensava que la instrucció mecanitzada i la instrucció programada podrien integrar-se en l’escola, no reemplaçant al professor, sinó proporcionant-li un instrument per a l’aprenentatge progressiu, amb els mínims errors i amb reforçament contingent.

Durant deu anys va estar treballant en diverses màquines per a ensenyar als estudiants de Harvard. Skinner va desenvolupar la seua “màquina d’ensenyança” en 1958, basada en un model previ de Pressey. D’una banda, la màquina presentava informació i textos que llegirà l’alumne, i per un altre l’alumne havia de compondre la seua resposta escrivint, és a dir, no merament assenyalar o seleccionar una resposta ja donada. A més, la màquina presentava les tasques per a aprendre en xicotets passos progressius, dissenyats en una seqüència programada d’allò més fàcil al màxim difícil. S’utilitzaven els principis de reforçament diferencial, emmotllament progressiu, anàlisi de tasques, ajuda i esvaïment, aprenentatge-sense-error, etc., conceptes tots ells utilitzats posteriorment en l’ensenyança més habitual.



Amb aqueixes experiències, Skinner va publicar el seu llibre "Tecnologia de l’Ensenyança" (1968) amb la idea d’aplicar els principis de conducta per a millorar el procés d’ensenyança escolar. Altres autors van desenrotllar posteriorment molts d’aqueixos principis en l’ensenyança de xiquets amb retard, l’escola primària, secundària i també en la universitat. Entre aqueixos principis es troba el de "Ensenyança Programada", que consisteix en l’elaboració d’un text per a aprendre de forma autònoma per l’alumne, però programat de forma tal que hi haja contingències de reforçament immediat sobre cada nou concepte après, i que el procés d’aprenentatge de produïsca de forma gradual, de més senzill a més difícil.

Actualment, l’ús de l’ordinador ha permès realitzar aqueixa programació d’una forma més automàtica, més estructurada, i sobretot més atractiva (reforçant) per a l’alumne que aprèn. Molts dels cursos actuals per ordinador o per Internet segueixen aquests mateixos principis. El text està prèviament programat, però l’alumne no pot anar a qualsevol part del text, sinó que ha de seguir els passos predeterminats, i ha de contestar a preguntes i demostrar que ha assimilat els conceptes anteriors; i a més el programa presenta reforçament positiu sobre els avanços aconseguits en cada capítol. La dificultat està en el professor que realitza aqueixa programació, ja que ha d’estructurar els continguts, dividir en etapes cada contingut, analitzar les tasques en cada concepte, imaginar formes de comprovar l’assimilació d’aqueix contingut, i de reforçar positivament cada nou concepte.


REFERÈNCIES
http://es.wikipedia.org/wiki/Teor%C3%ADas_del_aprendizaje
http://www.monografias.com/trabajos10/teorias/teorias.shtml
http://www.psicologia-online.com/ebooks/personalidad/skinner.htm
http://www.conducta.org/articulos/maquinas_ens.htm
REFERÈNCIES IMATGES
(F1) um.es
(F2) www6.ufrgs.br